Amadeu Francesch Vidal
Amadeu Francesch Vidal
Segurament l’origen de l’oca Empordanesa és el mateix que el de les altres races d’oques europees. Totes elles provindrien de les poblacions d’oques salvatges Grey-lag encara existents a Europa El nom que va rebre d’oca empordanesa, li va ser atribuït per haver estat més comú a les comarques de l’Empordà (Girona).
Les primeres cites que tenim sobre aquestes oques daten de finals del segle XIX, però en aquell moment encara se les coneixia com a “oques del país” o “oques blanques”, molt habituals a Girona i Barcelona. Ens consta que en el 1928 ja es presentaven aquestes oques del país amb monyo en les exposicions. Agenjo Cecilia en el 1950, a la seva Enciclopèdia d’Avicultura, ja dóna el nom “d’oca de l’Empordà” a aquestes oques, i en la seva descripció deia que es podia trobar amb monyo o sense monyo. L’any 1957 José Mª Echarri afirmava que a Espanya el principal nucli de cria d’oques se centrava a l’Empordà, on es criava la famosa “oca Empordanesa”, esvelta, blanca i amb monyo o sense ell. Però el patró definitiu que s’ha anat adoptant a Catalunya, a la resta de l’estat espanyol i ja en aquests moments a Europa, va ser confeccionat per Pere Vacarisas Martorell en el 1992. Vacarisas, en aquell moment, un important criador de la raça a la seva granja de palmípedes de Reus, es va basar en el patró d’Agenjo Cecilia, però va establir definitivament el monyo com una característica racial sense excepcions.
El Baix Empordà (Girona) va ser el principal centre de cria d’aquesta oca. Actualment no és una zona que destaqui de d’altres i a Catalunya la podem trobar a totes les comarques. També es cria en molt petits efectius en altres comunitats autònomes. Es fa difícil precisar quantes oques empordanesas hi ha a Catalunya actualment. França i Alemanya ja la tenen inclosa en els seus llibres de patrons avícoles. A Alemanya és criada pel Club de Races Avícoles Catalanes “Sonderverein der Züchter Katalanischer Hühnerrassen”
És de color blanc i de talla mitjana. És esvelta però de gran volum. És un animal rústic i de caràcter, que defensa el territori que ocupa, sobretot durant l’època de zel, per aquest motiu se l’ha utilitzat molt, i encara es fa, com a guarda de les masies en substitució d’un gos.
3.1 Característiques morfològiques
L’Oc: Cap arrodonit, sense papada, amb monyo i amb amples mandíbules que s’estrenyen regularment cap al bec. Ulls arrodonits amb l’iris blau cel. Bec mitjà sense continuïtat amb el front i de color ataronjat amb la punta rosada. Coll llarg i lleugerament corb. Dors llarg i arrodonit. Pit de port alt, arrodonit i pla. Cua lleugerament aixecada. Abdomen ben desenvolupat amb doble borsa. Ales grans, llargues i amb les puntes entrecreuades sobre la cua. Cuixes tapades pel plomatge. Tarsos mitjans i de color rosat. L’Oca és com el mascle, però amb el coll una mica més curt i la borsa ventral més desenvolupada.
3.2 Característiques relaciones amb la productivitat
Està molt poc estudiada. És un animal monògam. Amb pesos al voltant de 5,5 kg la femella i 6 el mascle. Menja poc en relació amb el volum corporal i pastura en abundància si disposa d’herba. S’han observat postes mitjanes de 65 ous anuals amb un pes mig de l’ou de 145 g el primer any, podent arribar als 200 g en els següents anys de posta, que poden arribar a ser 10.
AVIRAUT, una petita empresa de Cambrils, especialitzada en avicultura de races autòctones ha estat conservant una población d’unes 12 parelles. A l’hora, durant l’època reproductiva, que va de gener a juny, ha subministrat exemplars durant uns 8 anys. A rel de l’activitat d’aquesta empresa, fa uns dos mesos ha sorgit una associació de criadors que porta per nom Associació per a la Conservació i Estudi de l’Oca Empordanesa, que preté promoure la creació del seu llibre genealògic i realizar activitats per a estudiar-la i caracteritzar-la.
Es fa difícil concretar el número d’efectius que hi pot haver en aquest moment, però sembla que l’existència de 70 parelles està assegurada.
En aquests moments sembla que l’entitat que està subministrant pollets d’oca Empordanesa amb certa regularitat durant l’època reproductiva és AVIRAUT, que es pot contactar a través de AVIRAUT@terra.es.
Agenjo, C. (1950). Enciclopedia de avicultura. Espasa- Calpe, S.A. Madrid.
Casanovas, P. (1996). La Oca del Empordà. Arte Avícola 12: 16 – 19.
Parés, P.M.; A. Francesch; J. Jordana i X. Such. (2006). Catalans de pèl i ploma -Races domèstiques de Catalunya. Editorial Lynx – Barcelona.